Es troba en: HISTÒRIA

El nom de la localitat, Barxeta (diminutiu de Barj, pronúncia local de l’àrab Burj, “la Torre”) és indicatiu del seu origen islàmic. Es tractaria, amb tota seguretat, d’una alqueria de colonització agropecuària del secà (amb horta reduïda, per al consum domèstic), establida als peus d’una “torreta”, vigilant el camí de Xàtiva a la Valldigna. Aleshores, en temps d’al-Àndalus, consta pel relat d’alguns geògrafs àrabs que l’oli del camp de la medina de Xàtiva s’exportava a les Illes Balears; segurament, a través del camí de Barxeta, que era el camí de la mar.

Amb posterioritat, una volta incorporada la vall al regne colonial de València, als musulmans se’ls permeté quedar-s’hi, sota domini feudal del cavaller de Calataiud Pero Zapata. Després, Barxeta passaria a mans de diferents cavallers i ciutadans cristians de Xàtiva, que se succeïren durant segles en la possessió de la baronia. En el segle XVI, arran de la forçosa conversió dels musulmans en moriscos, durant la guerra de la Germania, la mesquita de Barxeta fou convertida en església (1535). Poques dècades després, el 1609, les 46 famílies morisques del poble foren expulsades. Barxeta fou repoblada aleshores, superats alguns entrebancs i dificultats, per 15 colons cristians vells, procedents dels pobles comarcans i del regne veí de Mallorques.
A partir d’aquells anys (1610-1620), comença la història de la Barxeta valenciana, de la Barxeta actual, que en el segle XVIII aconseguiria prosperar molt en rendes i pobladors, a desgrat d’estar emplaçada en un terreny desagraït, sobretot quan el comparem amb el de les hortes del pla de Xàtiva, i a pesar, també, d’haver de lliurar els llauradors al baró de Barxeta un bon pessic de cada collita. Remarcarem com en cosa de poques dècades es triplicà la població: de les 15 cases encara del 1713 a les 44 del 1791. També datava d’aquell segle XVIII, del 1734 concretament, l’església parroquial enderrocada durant la Guerra Civil.
Ja en aquell temps, el capital de procedència urbana s’interessava per les terres ermes del terme. Diversos burgesos promogueren grans transformacions agrícoles. La més rellevant fou l’empresa pel marqués de Valderas, que manà agençar una enorme bassa de 100 x 60 metres i, mitjançant un sistema de séquies i un aqüeducte de sis arcs, aconseguí regar una munió de bancals acabats de traure de l’erm. Per aquell temps, visità el poble l’il·lustrat botànic mossén Josep-Antoni Cavanilles, i es mostrà entusiasmat per la riquesa botànica i geològica d’aquell humit i feréstec racó de la comarca:

“Continúan los montes como dos leguas desde la fuente [del Puig Mola] y por ellos baxa el camino de herradura a San Felipe [Xàtiva]. Casi todo está inculto, por lo ingrato del suelo y las freqüentes peñas descarnadas. Hay, no obstante, algunos viñedos, higueras y sembrados en las cortas llanuras contiguas a los sumideros esparcidos por aquel recinto. El Toro sirve de muro septentrional a los barrancos y valle de Barxeta. El meridional se compone de la serie de montes que desde Puigmola siguen hasta la huerta de San Felipe y, al fin, torciendo algún tanto hacia el mediodía, vienen a unirse, junto a Genovés, con la Serra Grossa y los montes de Benigànim. En aquellos barrancos, y a una legua de la citada fuente, están las canteras de Buixcarró, famosas por la variedad, abundancia y hermosura de sus mármoles. Vistas de lejos, semejan un gran castillo arruinado, por los vivos colores y cortes, que resaltan sobre lo pardo del monte y matas que allí crecen.”

Durant el segle XIX, prosperaren ací les vinyes i uns altres cultius de secà, en un terme on la propietat estava molt malament repartida. Els terratinents i llauradors adinerats (els “senyorets”) explotaven la majoria de la població: llauradors sense terra, jornalers que vivien de manera miserable. Els rics eren, generalment, burgesos de Xàtiva que manifestaven llur status social adquirint heretats de moltes fanecades, transformant-les i edificant-hi masos, com per exemple la casa de l’Advocat, la casa de la Foia o la casa de Lino. També fructificà, durant algunes dècades, la colònia agrícola de l’arruïnada Casa de la Lliga, que disposava d’un enorme celler i de cases per als jornalers. En efecte, durant aquest període de mà d’obra barata i submisa, s’aconseguí rompre quasi tot el secà del terme. Començaren a perforar-se, així mateix, pous a motor, que afavoririen l’expansió del tarongerar sobre els antics secans, fenomen que s’ha prolongat fins als nostres dies.
A primeries del segle XX, tot coincidint amb la crisi de l’Any Deu (el cuc de la fil·loxera arrasà les vinyes), els jornalers que anaven a segar arròs a la Ribera o emigraven a les vinyes del Llenguadoc (França) adquiriren “consciència de classe”, i establiren al poble les primeres organitzacions sindicals i obreres. L’escalfament del clima polític durant la República i la revolució social del 1936-1939, deixaren pas a una etapa de forta repressió i emigració durant la postguerra. Barxeta es quedaria estancada entorn dels 1.500 habitants. Tanmateix, durant les últimes dècades, i sobretot ja en temps de democràcia, el poble ha reviscolat, i s’han obtingut millores en molts aspectes econòmics, socials i culturals.
La fisonomia actual del nucli de població de Barxeta, com la del terme municipal, és producte de la pròpia història. A la banda de dalt, hi ha la plaça de l’Ajuntament o de l’Alcalde Josep Lorente, ocupada antigament per l’església de les Esposalles de la Verge Maria, que els milicians proletaris enderrocaren, pedra per pedra, durant la revolució social del 1936-1939. Aquesta plaça i part del Carrer Major (per on els veïns baixaven a poar l’aigua de la font del Tossal), constitueix el nucli fundacional de Barxeta, remodelat en el segle XVII, arran del procés de repoblació. Potser aquí estigué en origen, també, la barxeta o torreta que segles arrere havia donat nom a l’alqueria dels àrabs. La resta de carrers són producte de l’espectacular expansió demogràfica del període 1720-1910. L’església nova, edificada durant la postguerra i inaugurada el 1958, recau a l’avinguda de Jaume I, sobre l’antic camí de Xàtiva.